RETORN A LA SAGRADA FAMÍLIA .Com vam poder equivocar-nos tant?

TRIBUNA: RETORN A LA SAGRADA FAMÍLIA ... I 'MEA CULPA' OSCAR TUSQUETS BLANCA

Com vam poder equivocar-nos tant? OSCAR TUSQUETS BLANCA 2011.01.04

L'autor de l'article, arquitecte, pintor i dissenyador, instigar un manifest en els seixanta contra la continuació de les obres de la Sagrada Família. Però després d'una recent visita al temple, revisa la seva oposició als treballs recentment acabats.

A principi dels seixanta, encara en la universitat, vaig ser un dels instigadors d'un manifest obertament contrari a la continuació del temple de la Sagrada Família que va comptar amb el suport incondicional de tota la intelligentsia de l'època, de Bruno Zevi a juliol Carlo Argan, d'Alvar Aalto a Le Corbusier. Encara que després de la seva publicació la reacció va ser contundent i les obres en lloc d'aturar-van cobrar nova empenta, continuem convençuts que constituïen un error monumental.

Si fa 50 anys ens haguessin fet cas, aquesta meravella no existiria avui "És el millor edifici religiós dels últims tres segles", sosté l'autor Ara, després de la consagració papal del temple, m'he replantejat la qüestió. Els meus dubtes van començar quan veia aixecar la majestuosa nau central. El meu rebuig va trontollar una mica més quan Alfons Soldevila-excel lent arquitecte d'avançat llenguatge tecnològic-em va assegurar que si conegués profundament l'obra canviaria d'opinió, que era l'edifici més important del segle XX i que estava disposat a demostrar-. Invitació que he acceptat per escriure aquestes línies amb coneixement de causa.

He visitat el temple de baix a dalt (més de 60 metres d'alçada) amb Alfons i Josep Gómez Serrano-un dels arquitectes directors de la seva estructura-i he quedat bocabadat. És cert que en les parts que Gaudí va deixar sense definir es presenten dos problemes greus: un és que els continuadors-encara que amb encomiable entusiasme han portat l'obra endavant encertant en les qüestions fonamentals-no han tingut ni el talent de Jujol per interpretar Gaudí llenguatge gaudinià ni el talent de Scarpa o d'Albini per dialogar amb ell en un llenguatge personal, el que fa que gairebé tots els detalls no definits pel Mestre xoquin. Baranes d'inox i vidre, espots lluminosos, paviments, claus de volta, vitralls i, en general, tots els elements decoratius, no estan a l'altura del conjunt. És veritat que aquests acabats no aconsegueixen desvirtuar la immensa qualitat del monument i que són relativament fàcils de substituir en un desitjable futur.

El segon i més greu problema és la dificultat de trobar artistes contemporanis capaços de portar endavant els projectes figuratius del Mestre. En les façanes, Gaudí pretenia, com en les catedrals medievals, explicar en imatges la Història Sagrada. Ja a principis del XX això no era fàcil però el geni de Gaudí el va solucionar, fregant el kitsch, a la Façana del Naixement amb aquests murs que s'arruguen formant figures, moltes d'elles obtingudes traient motlles de persones i animals reals (George Segal mitjà segle abans). El penós resultat escultòric de la Façana de la Passió revela la dificultat de prosseguir aquest camí.

Queda per aixecar la façana principal, la de la Glòria. Trobar en el món un artista contemporani capaç d'afrontar és un desafiament enorme. La figuració està en un moment difícil, la de contingut religiós molt més, i la capaç de transmetre la Glòria de la Resurrecció, extinta. L'art contemporani ha donat moltes crucifixions però cap resurrecció notable. Però anem al fonamental: l'objecció de més pes contra la continuació del Temple sempre ha estat que no sabíem com ho hauria fet Gaudí, un arquitecte que improvisava en obra, que els seus plans i maquetes havien estat destruïts l'inici de la Guerra Civil, i que qualsevol interpretació constituiria inevitablement una traïció a l'artista. Això és una veritat a mitges. Gaudí va dibuixar i va fer maquetes de tres projectes successius a l'inici de la construcció. El primer, al qual correspon la Façana del Naixement i la seva cubista cara interior, és encara respectuós amb el llenguatge gòtic. El segon és molt més orgànic.

El tercer és absolutament original, innovador, enlluernador. D'aquest tercer projecte, que ell considerava definitiu encara que no ho pogués veure completat en vida, va fer una maqueta a escala 1 / 10 per l'interior podies passejar. És cert que aquesta maqueta va ser feta miques, però existeixen excel.lents fotografies i ha pogut reproduir amb moltíssima precisió. La fidelitat d'aquesta reconstrucció s'ha vist afavorida perquè, malgrat la seva aparença aleatòria, aquesta obra es basa en estrictes geometries.

Sembla ser que Gaudí, escarmentat pels problemes que havia tingut a la façana de la Pedrera, va decidir recórrer a una rigorosa estructura geomètrica en el Temple. Són geometries complexes-paraboloides hiperbòlics, hiperboloides, polígons regulars que giren en espiral en els dos sentits formant els fusts de les columnes ...- però que, un cop definides, no accepten interpretacions, es poden reconstruir a escala 1 / 10 o deu vegades grans. Això és el que s'ha fet a la nau avui pràcticament acabada. Si l'arquitectura és sobretot espai i llum, l'interior d'aquest temple és Arquitectura en majúscula, emocionant i grandiosa Arquitectura davant la qual les excentricitats d'avui semblen veritables jocs de nens.

Tornem a l'origen. Com vam poder equivocar-nos tant? Si fa 50 anys se'ns hagués fet cas, aquesta meravella no existiria. Hi hauria estat com una ruïna o l'hagués acabat un arquitecte de moda en aquells anys Quanta gent la visitaria? Aquest temple no ha tingut mai suport econòmic de les institucions, viu dels donatius dels que la visiten, més de dos milions a l'any, més de 25 milions d'euros. S'està finançant com una catedral medieval. D'aquesta manera s'acabarà, no sé si la millor obra del passat segle ... però sí el millor edifici religiós dels últims tres.